Tenc ganes de fer tantes coses que un cap de setmana no és res. Anhel
sentir la remor del foc esquinçant les branques d’ullastre mentres amb un
trinxet anam fent trossos de sobrassada, allà damunt s’era. Tenc ganes, moltes
ganes de sentir aquella melodia tan endomassada i fina que fan s’escodra i es
tallant. Sentir com un glop fred d’herbes dolces ompl boca i esperit mentre l’himne
de Riego sona a Ca’n Voltat.
Tenc ganes de passejar vora la mar, notar com la saladina torna al lloc que
li pertoca, com el cabell s’enreda a mercè del vent, com els ulls brillen en
veure la silueta de les muntanyes que ens protegeixen de la Tramuntana.
Sóc a Caldes d'Estrac envoltant de nins i monitors, en un ambient nou i, alhora, extranyament familiar. Ara, a les acaballes de l'acampada, sona el Sense Tu de Teràpia de Shock. M'és impossible no tornar-hi.
No tornar a Lloret, a aquell tendre 2011, aquells quatre dies amb na Bet, amb na Paula, amb els Alambres. Ha canviat tant tot en quatre anys... Na Bet anava a començar Biologia i ara l'acaba, i els meus nins són monitors. I aquestes quatre primaveres m'han allunyat de casa i des moli. Enyor aquelles tardes, aquelles cervesses que s'allargaven fins hora de sopar, enyor aquelles caminades vora la mar, d'aquella bassa d'oli blava, d'un blau autèntic i no d'aquest ocre barceloní.
Enyor i agraeixo. Agraeixo les coses viscudes i l'oportunitat brindada a viure'n de noves. Però tenc por de crear lligams, por d'oblidar-me.
Quan un segueix la rambla cap a la mar i tomba cap a l'esquerra en el moment adequat pot topar-se amb l'església de Santa Maria del Pi. Tot i que, com diria na Bet, "a ca nostra no i creiem molt amb aquestes coses", és un lloc bastant curiós, farcit de paradetes i terrasses de bars que donen vida a la Barcelona primerenca.
Des d'aquesta placeta hi surt el carrer petritxol, on l'olor a xocolata calenta de distintes botigues antigues fa que se't faci la boca aigua.
Els ocells són empresonats al carrer petritxol
En aquesta Barcelona cosmopolita hi ha espai per tot, des dels negocis més antics i amb més encant als típics souvenirs escampats per tota l'àrea de la ciutat, als quals els manca l'ànima.
Una bona becadeta
De vegades el contrast entre els negocis autèntics i els zomis són fàcilment retratables
I aquesta caminada, mig a posta mig fora voler, sempre ens acaba duent a dos llocs, dos dels millors llocs d'aquesta ciutat, la Plaça de Felip Neri i la Catedral. Aquí deixo l'escriptura. Les imatges ho diuen tot.
Fa cinc dies va tenir lloc un eclipsi de Lluna, un moment on la terra s'interposa entre el Sol i el nostre satèl·lit, projectant-ne una ombra sobre aquesta.
Com sempre que es dóna un esdeveniment de la natura d'aquest tipus, mai cau bé. Nit de ressaca electoral, i la pitjor nit per allargar, la del diumenge, una nit que sempre és el preludi de moltes hores de feina. Per si fos poc, durant tot el cap de setmana els niguls anaven i venien, amenaçant d'esser els botxins d'un fenomen tan espectaculars. Malgrat tot, el despertador va quedar posat a les 4:20h, i aquests foren els resultats:
Durant la matinada no aturava de sonar-me al cap la cançó de Joan Dausà, "El veurem junts". Malauradament aquesta corranda la vaig viure sol, amb el fred tacte de la D300 en hores intempestives.
Ja per acabar vull deixar per escrit un fragment que vaig escriure en pujar, mentre berenava, quan el rellotge tocava gairebé les sis del dematí. No se n'ha de fer massa cas, no ha tengut cap retoc quan el cervell ha tornat a reiniciar-se, s'ha respectat la paraula viva, defensada a ultrança per Joan Maragall, una cosa ben dificil pels que procuram esser científics.
Els diaris coparen les portades dient que l'independentisme cau, que hi havia "poca gent" a la Meridiana. La realitat és que des de que vaig baixar del metro a Sagrera vaig necessitar 10 minuts per sortir adalt. Un cop adalt, una sensació molt agobiant. Una gentada, una gentada per tot.
En un ambient festiu on no hi faltà de res:
Hi va haver temps de tradicions...
... pels més petits ...
... I pels no tan petits
I també hi va haver temps per l'humor
Quan els barren el pas, els catalans caminen per la Meridiana
I ja fa deu dies que torn a ser a Barcelona, i si bé es ver que aquest espai, íntim i personal, solia estar força abandonat, la nit d'ahir m'obliga a tornar-hi. A tornar a escriure sobre la vida i el dia a dia en aquesta gran ciutat, i sobre la màgia que tenen certs racons de Barcelona.
I ahir era un dijous amb regust a festa, un preludi a una Diada que s'enllaça perfectament amb un dissabte per donar un pont de descans, una primera parada després de l'arrencada del doctorat. Els dijous s'està convertint en el dia d'anar a prendre unes cerveses amb els companys de la feina, un moment idoni per deixar de banda la ciència i la feina i xerrar d'altres coses, més lleugeres.
I ahir havia d'esser un dijous com l'anterior, un parell de canyes i cap a cases. Però al migdia veig que Pere Vilanova toca a un bar a Gràcia. Quines coses! Aquest estiu jugant al Trivial em demanen per un objecte per mesurar estels, i del meu interior ho sento, sé la paraula. Astrolabi. Un astrolabi.
I al cap d'uns dies em pregunto com sé això, i em ve un flash. Un flash dels meus anys a Sant Francesc, de les anades i vengudes amb autobús, dels cascs i l'iPod. I en aquell instant recordo el seu nom. Pere Vilanova. Un cantautor del qual me sabia totes les cançons del seu primer (i en aquells temps) únic CD, Titans.
I després de sis o set anys havent-li perdut la pista dic la paraula astrolabi, el recordo, el busco i en menys d'un mes toca a Barcelona! El món és de vegades molt capritxós. Així que després d'una canya veloç amb els companys del lab, parteixo cap a la Vila amb més encant de Barcelona, decidit a buscar La Sonora, i, si puc, explicar-li al Pere que fa uns anys va ser una part de mi.
I arribam al bar na Lida i jo, i gaudim d'una veu i una guitarra que no han fet més que millorar amb el pas del temps. La veu d'en Pere em recorda a la cançó "Els homes d'Escòcia" dels Amics de les Arts quan diu:
"Hem de callar, tio, hem de callar,
empassar-nos les paraules
i posar-nos a escoltar"
[...]
"De tots els homes d'Escòcia
amb aquell vell vam anar a topar
i de sobte vam entendre
que volia dir cantar"
I un poc més tard arriba la resta, riem, escoltem i passam una bona estona
I el concert està acabant, en Pere es gira per guardar la guitarra. Ara o mai.
-"Podries tocar Odissea abans de Partir?"
-"Odissea? Ets fan tu?, uau, mai m'havien demanat Odissea"
-"Sí, més o menys, si vols en acabar et conto".
I és que hi ha cançons que s'associen a persones, altres s'associen a llocs, i algunes s'associen a èpoques completes. I Odissea era allò, era l'Odissea de sortir de la zona de confort, de canviar de barri, d'amics, d'institut. Odissea era un repte, Odissea era un canvi.
I el concert acaba, i en Pere s'asseu amb na Lida i jo. Xerram el que dura una cervesa, xerram sobre la vida, els viatges, la seva música i la feina. Quan el tassó és tot escuma ens diu d'anar a l'Astrolabi a fer les darreres.
I aquell fou el cop de gràcia a una gran nit. en cinc minuts, passant per la plaça del rellotge topam amb el refugi dels cantautors. Coneixem el Nèlson i un canadenc molt agradable. La conversa segueix, mentre jo quedo embadalit amb aquell lloc.
L'estona passà i els artistes d'aquell lloc van treure les seves armes per fer que la nit fos, senzillament, insuperable.
Avui he fet una cosa que feia molt que no feia, massa. Durant aquestes corrandes a Barcelona estic enyorant moltes coses, familia, amics, inclús llocs. De tant en tant vaig recalant per Mallorca, mitigant enyorances. Però fins avui en tenia una de pendent.
Avui, després de vuit mesos, he tornat a fer de monitor. M'he retrobat amb el clan Almendro, he tornat a riure amb en Juanmi, divagar amb en Guillem i he tornat a riure amb na Bet.
Avui, després de vuit mesos, he tengut de nou un nin assegut a sobre, innocent rient. He tornat a defensar als més petits dels abussons i he rigut. Però sobretot he disfrutat. He disfrutat de fer una de les coses que més m'agraden, de tornar a una familia renovada, de tornar a n'Es Moli.
Avui he fet matinar en Guillem, en bon diumenge. No tocava ni fer dissabte ni anar a estudiar, tocava anar al Camp Nou. I és que durant aquest mig any de corrandes que duc a Barcelona he pogut gaudir de molts teatres, però cap pic havia anat (encara) al teatre del futbol.
Al Camp Nou no hi cabia gaire gent (87.000 persones), pero animar animar... més bé poc. Només la grada jove que ha estat tot el partit mantenint viu el camp.
Hem viscut un país molt bo, amb set gols (i sis del nostre equip), que al cap i a la fi és de lo que tracta el futbol, de marcar gols.
Com no podia ser d'altra manera hem trobat una bona celebrity
El bo del Jan Laporta
En fi, un bon diumenge on ja puc tatxar una creueta més de les coses que havia de fer quan fos a Barcelona. Dir que el futbol al camp mola molt més.
Set setmanes. Aquesta és la unitat de mesura
que sovint empro, el temps que pas a Barcelona fora tornar a Sa Roqueta. En
aquestes darreres set setmanes hi ha hagut molta, molta de feina. He acabat ses
classes i m’he posat full time al
laboratori.Però no tot ha estat rutina.
En aquestes set setmanes hem emprat es meu llit inflable tres vegades
(Cap per acollir a cap amic meu, tot sigui dit), hem fet un parell de
soparillos a nes pis, un sopar amb els del màster i un parell de concerts. Na
Miriam (una amiga des Màster) i jo vam disfrutar de sentir l’orfeó català i la
orquestra simfònica acompassar el senyor dels anells a L’Auditori; i envoltat
de metges vaig descobrir La Bossanova a través d’un tribut a Jobim.
He pujat als búnkers de nou a disfrutar d’una posta de sol i de la
Barcelona il·luminada.
I hem fet una escapadeta a València, a beure orxata, menjar paella, i
de pas anar al congrés d’investigació biomèdica.
Però sa terra i sa família allà on un arrela estiren, i no pot ni vol
evitar tornar. Mallorca segueix tan neta, tan bella com sempre. Avui es motiu
de reunió familiar ha estat sa calçotada.
Es meu germà i sa meva cosina van guanyant centímetres i els altres
segueixen tan guapos i tan ells com sempre. En Tòfol segueix contant els
mateixos “chistes” i sa padrina i na Marga te repeteixen ses mateixes preguntes
(sorprenentment amb el mateix ordre). El tio Toni segueix empipant-se quan li
diuen extern, i xerrant d’externs, avui na Samanta tampoc no ha volgut cafè! En
Toni pareix que haurà de començar a cobrar per fer de fisio. Es papà no sé com
encara no ha fuit a fora de s’illa amb lo que camina, i per cert, molt bons es
batidos! De ma mare que dir, és passadora de pena d’ofici, però tal vegada quan
me té per aquí en passa (una mica) menys. Però aquest cap de setmana es prota de Ca’n Garriga ha
estat en Tòfol. Si si, la foto és del 1 de març de 2015.
Altres anys es febrer era s’època de començar a perdre es cap darrera
aquestes plantetes de cm2, aquestes que fan que quan “quedi per anar a fer una
volta” amb na Lida se posi de morros i me digui “mitja hora per una flor?”. Com
que a Barcelona no se me dóna massa bé això de caçar orquídies, hem hagut
d’aprofitar.
Ahir vespre mon pare me va demanar si m'era més extrany venir o partir i no vaig saber què contestar, però hi ha tres coses que tenc clares després de tant anar i venir: Que es forrarà el tio que patenti les abraçades d'aeroport, que a la motxilla petita sempre hi cabrà poca sobrassada (o confitura) i que tornar a casa és la millor part de l'aventura.
Enguany, com na George Sand, també he passat un hivern a Mallorca, un hivern curtet, de vint dies. Vint dies en que he passat de venir amb il·lusió, amb ganes de veure gent i de viure festes i de riure; a sentir la pena i la buidor que la partida em brinda de nou.
I és que són aquestes les ocasions en que et sents entre l'espasa i la paret, entre triar amb el cor o amb el cap, entre quedar-te o continuar l'aventura a fora. I és que sempre costa deixar a terra a qui t'estimes, tot i que sàpigues que és el millor.
Aquest Nadal començà amb el cafè del matí de dia 20, un preludi a baixar amb bicicleta fins a l'autobús per anar cap a l'aeroport
Els primers dies foren d'estar una mica per aquí i una mica per allà, tot i que amb visites i cafès que es dilataven, i passejades vora la mar que ens brindaven postes de sol. El primer dilluns fora feina fou l'ocasió de veure als bioquímics, al nostre bastió, el Primera Planta.
Arribà dia vint-i-tres i amb ell la primera excursió Nadalenca. Amb els llucmajorers, en Carlos, na Rosa i en Pere Albert férem la volta als Tossals Verds. En Pere Albert, molt millorat físicament, espetava al grup a seguir, tot i que és de bateria curta, i en arribar a Llucmajor ja no bravejava tant.
Cúber des dels Tossals
Dia vint-i-quatre era un dia clau. No pel sopar ni les matines, que sempre ens omplen de rialles en veure una llimona i un home que no sap gaire castellà sermonejar-nos. No. Enguany dia vint-i-quatre era el Sanfran's Day. Un dels dies més especials per mi durant els darrers quatre anys. Era el dia que ens reuníem els amics de Sant Francesc, en Joan, n'Arce, en Carlos, en Joan Miquel, en Lluís i jo.
Enguany però, per primer cop jo era un dels visitants, essent en Lluís s'únic que estava en aquest costat de la mar esperant-nos. Tot i això, sempre que ens reunim, faci tres mesos o tres dies que no ens veim és algo especial, i és com si haguéssim estat sempre plegats. Enguany a més, el compi de pis de'n Joan i meu, en Guillem, jou el fitxatge estrella pel bàsquet, i com la majoria d'anys, després del partit i la dutxa tocava el casa Julio.
Els amics deixaren lloc a la família amb la tríada de menjades: La nit de Nadal, el dia de Nadal i Sant Esteve (Segona Festa, Guillem). Dies de menjar molt, de glosar, de riure i de perdre doblers jugant al set i mig.
Dia vint-i-set tornava carregat de ganes de sarau, i amb els anacardos decidírem anar a voltar pel salt des freu. Vam veure un grup de cinquentons que bravejaven i tornave amb la coa entre les cames i vam aprendre a treure un cotxe amb pinces.
Els següents dos dies em van servir per tornar a sentir-me monitor
Acampada de Es Molí a Cura. Com cada any, foc, vetlada i rialles foren els ingredients d'un plat molt ben cuinat pels que enguany duen "la voz cantante" al Club, en Juanmi, na Bet i en Guillem. Molt content de veure nins que tornen monitors, i que l'esperit del lleure segueix viu a ca nostra.
El darrer dia de s'any fou un dia per recórrer alguns dels pobles amb més encant de l'illa escoltant radio clàssica, na Dolors i jo, com si fossim na Bonnie i en Clyde, escoltant el Vals de les Flors del Trencanous. Una tassa de xocolata a Ca'n Molinas i una tarjona substreta d'un arbre a Deià foren les delicies d'aquesta sortida.
L'any el vaig acabar amb la família i el següent el vaig començar amb els amics, fent un "de antro a antro y tiro por que me toca".
Aquest dos mil quinze entrant també ha estat font de desconnexió, de descans. Tot excepte dia quatre, que amb un grup ben heterogeni (però ben guapo) vam fer els tres mils, l'excursió de l'Ofre, na Rateta i na Franquesa. Un dia agredolç per l'esquinç de na Lida al trepitjar malament una pedra.
Cúber des de L'Ofre
La calma, com tot en aquesta vida, s'acaba, i toca fer les maletes de nou i partir cap a Barcelona de nou, tornen les classes, matinar i el laboratori. Aquest cop parteixo amb les piles carregades i les llàgrimes a punt de sortir, amb enyorança pel que encara no he deixat.
