Una nit màgica

I ja fa deu dies que torn a ser a Barcelona, i si bé es ver que aquest espai, íntim i personal, solia estar força abandonat, la nit d'ahir m'obliga a tornar-hi. A tornar a escriure sobre la vida i el dia a dia en aquesta gran ciutat, i sobre la màgia que tenen certs racons de Barcelona.

I ahir era un dijous amb regust a festa, un preludi a una Diada que s'enllaça perfectament amb un dissabte per donar un pont de descans, una primera parada després de l'arrencada del doctorat. Els dijous s'està convertint en el dia d'anar a prendre unes cerveses amb els companys de la feina, un moment idoni per deixar de banda la ciència i la feina i xerrar d'altres coses, més lleugeres. 

I ahir havia d'esser un dijous com l'anterior, un parell de canyes i cap a cases. Però al migdia veig que Pere Vilanova toca a un bar a Gràcia. Quines coses! Aquest estiu jugant al Trivial em demanen per un objecte per mesurar estels, i del meu interior ho sento, sé la paraula. Astrolabi. Un astrolabi. 

I al cap d'uns dies em pregunto com sé això, i em ve un flash. Un flash dels meus anys a Sant Francesc, de les anades i vengudes amb autobús, dels cascs i l'iPod. I en aquell instant recordo el seu nom. Pere Vilanova. Un cantautor del qual me sabia totes les cançons del seu primer (i en aquells temps) únic CD, Titans.

I després de sis o set anys havent-li perdut la pista dic la paraula astrolabi, el recordo, el busco i en menys d'un mes toca a Barcelona! El món és de vegades molt capritxós. Així que després d'una canya veloç amb els companys del lab, parteixo cap a la Vila amb més encant de Barcelona, decidit a buscar La Sonora, i, si puc, explicar-li al Pere que fa uns anys va ser una part de mi.

I arribam al bar na Lida i jo, i gaudim d'una veu i una guitarra que no han fet més que millorar amb el pas del temps. La veu d'en Pere em recorda a la cançó "Els homes d'Escòcia" dels Amics de les Arts quan diu:

"Hem de callar, tio, hem de callar,

empassar-nos les paraules 

i posar-nos a escoltar"

 [...]

"De tots els homes d'Escòcia

amb aquell vell vam anar a topar

i de sobte vam entendre

que volia dir cantar"

 I un poc més tard arriba la resta, riem, escoltem i passam una bona estona 

I el concert està acabant, en Pere es gira per guardar la guitarra. Ara o mai. 

-"Podries tocar Odissea abans de Partir?"

-"Odissea? Ets fan tu?, uau, mai m'havien demanat Odissea"

-"Sí, més o menys, si vols en acabar et conto".

I és que hi ha cançons que s'associen a persones, altres s'associen a llocs, i algunes s'associen a èpoques completes. I Odissea era allò, era l'Odissea de sortir de la zona de confort, de canviar de barri, d'amics, d'institut. Odissea era un repte, Odissea era un canvi.

 I el concert acaba, i en Pere s'asseu amb na Lida i jo. Xerram el que dura una cervesa, xerram sobre la vida, els viatges, la seva música i la feina. Quan el tassó és tot escuma ens diu d'anar a l'Astrolabi a fer les darreres.

I aquell fou el cop de gràcia a una gran nit. en cinc minuts, passant per la plaça del rellotge topam amb el refugi dels cantautors. Coneixem el Nèlson i un canadenc molt agradable. La conversa segueix, mentre jo quedo embadalit amb aquell lloc.

 

L'estona passà i els artistes d'aquell lloc van treure les seves armes per fer que la nit fos, senzillament, insuperable.