Un hiver a Majorque

Enguany, com na George Sand, també he passat un hivern a Mallorca, un hivern curtet, de vint dies. Vint dies en que he passat de venir amb il·lusió, amb ganes de veure gent i de viure festes i de riure; a sentir la pena i la buidor que la partida em brinda de nou.

I és que són aquestes les ocasions en que et sents entre l'espasa i la paret, entre triar amb el cor o amb el cap, entre quedar-te o continuar l'aventura a fora. I és que sempre costa deixar a terra a qui t'estimes, tot i que sàpigues que és el millor. 

Aquest Nadal començà amb el cafè del matí 
de dia 20, un preludi a baixar amb bicicleta 
fins a l'autobús per anar cap a l'aeroport

Els primers dies foren d'estar una mica per aquí i una mica per allà, tot i que amb visites i cafès que es dilataven, i passejades vora la mar que ens brindaven postes de sol. El primer dilluns fora feina fou l'ocasió de veure als bioquímics, al nostre bastió, el Primera Planta.

Arribà dia vint-i-tres i amb ell la primera excursió Nadalenca. Amb els llucmajorers, en Carlos, na Rosa i en Pere Albert férem la volta als Tossals Verds. En Pere Albert, molt millorat físicament, espetava al grup a seguir, tot i que és de bateria curta, i en arribar a Llucmajor ja no bravejava tant. 

Cúber des dels Tossals

Dia vint-i-quatre era un dia clau. No pel sopar ni les matines, que sempre ens omplen de rialles en veure una llimona i un home que no sap gaire castellà sermonejar-nos. No. Enguany dia vint-i-quatre era el Sanfran's Day. Un dels dies més especials per mi durant els darrers quatre anys. Era el dia que ens reuníem els amics de Sant Francesc, en Joan, n'Arce, en Carlos, en Joan Miquel, en Lluís i jo. 

Enguany però, per primer cop jo era un dels visitants, essent en Lluís s'únic que estava en aquest costat de la mar esperant-nos. Tot i això, sempre que ens reunim, faci tres mesos o tres dies que no ens veim és algo especial, i és com si haguéssim estat sempre plegats. Enguany a més, el compi de pis de'n Joan i meu, en Guillem, jou el fitxatge estrella pel bàsquet, i com la majoria d'anys, després del partit i la dutxa tocava el casa Julio.

Els amics deixaren lloc a la família amb la tríada de menjades: La nit de Nadal, el dia de Nadal i Sant Esteve (Segona Festa, Guillem). Dies de menjar molt, de glosar, de riure i de perdre doblers jugant al set i mig.

Dia vint-i-set tornava carregat de ganes de sarau, i amb els anacardos decidírem anar a voltar pel salt des freu. Vam veure un grup de cinquentons que bravejaven i tornave amb la coa entre les cames i vam aprendre a treure un cotxe amb pinces.

Els següents dos dies em van servir per tornar a sentir-me monitor

Acampada de Es Molí a Cura. Com cada any, foc, vetlada i rialles foren els ingredients d'un plat molt ben cuinat pels que enguany duen "la voz cantante" al Club, en Juanmi, na Bet i en Guillem. Molt content de veure nins que tornen monitors, i que l'esperit del lleure segueix viu a ca nostra.

El darrer dia de s'any fou un dia per recórrer alguns dels pobles amb més encant de l'illa escoltant radio clàssica, na Dolors i jo, com si fossim na Bonnie i en Clyde, escoltant el Vals de les Flors del Trencanous. Una tassa de xocolata a Ca'n Molinas i una tarjona substreta d'un arbre a Deià foren les delicies d'aquesta sortida.

L'any el vaig acabar amb la família i el següent el vaig començar amb els amics, fent un "de antro a antro y tiro por que me toca".

Aquest dos mil quinze entrant també ha estat font de desconnexió, de descans. Tot excepte dia quatre, que amb un grup ben heterogeni (però ben guapo) vam fer els tres mils, l'excursió de l'Ofre, na Rateta i na Franquesa. Un dia agredolç per l'esquinç de na Lida al trepitjar malament una pedra. 

Cúber des de L'Ofre

La calma, com tot en aquesta vida, s'acaba, i toca fer les maletes de nou i partir cap a Barcelona de nou, tornen les classes, matinar i el laboratori. Aquest cop parteixo amb les piles carregades i les llàgrimes a punt de sortir, amb  enyorança pel que encara no he deixat.  

Móns diferents