Enyorança

Ahir va ser el primer dia que em vaig enyorar. Diumenge farà cent dies que resideixo a Barcelona i des d'aleshores mai havia tengut aquesta sensació. 

Quan ets a fora de Mallorca i enyores, ho enyores tot. Enyores els pares i família, enyores els amics, inclús enyores moments que ja han passat, que no existirien encara que estéssis a Mallorca, com fer una cervesseta a sa terrassa des bar de s'Orfila amb na Patri i companyia. 

Arriba un moment en que no tan sols enyores a la gent, trobes a faltar llocs. Te n'adones que fa setmanes que no veus la mar, et falta un Galatzó a l'horitzó quan el Sol cau i una muntanya enmig d'un pla, Cura, que ens permet veure tot Mallorca.

Inclús arribes a enyorar detalls quotidians del dia a dia, aquells que mai havies plantejat com a rellevants. Recordes l'olor de la mar assegut a la vorera de Son Verí i com sa saladina se t'afferra per sa pell. Recordes que després de sentir pitar aquell microones sempre es sent un "A sopar!" de ta mare, que ve acompanyat d'un cor de segones veus que en canon pronuncien "Ja voy!", "un moment!". Enyores s'olor de s'escala de ca sa padrina quan hi ha paella, enyores que et despertin ocells enlloc de cotxes. Enyores els horabaixes amb al·lots a n'Es Molí... Enyores sa teva Mallorca.

Val a dir que aquí estam molt bé, com he pogut veure a n'es pisito ens alimentam molt bé i hem fet força pinya. Malgrat tot un no és immune a que, de tant en tant, s'enyori tot el que va deixar enrere quan va creuar la mar, ja fa quasi cent dies.

Per aquestes coses només hi ha dos ungüents que ho valguin: Xerrar amb na Dolors i consolar-nos recíprocament (ella té un xip implantat que li fa estimar Can Pica) o tenir una dosi de Mallorca (en quinze dies hi peg un bot).

I per acabar, què millor que una frase de en Gandalf:

"No diré que no lloréis, pues no todas las lágrimas son amargas"

Bon dia

9N, N de normalitat

Avui tot i els núvols i la pluja, ha estat una festa. Després d'una dutxa i de beranar m'he acostat a una illeta de casa per veure un esdeveniment històric, el 9N. 

He entrat pel recinte industrial, on una sèrie de rètols amb fletxes ens dirigien cap a L'Escola d'Art la Industrial. Un cop a dins, una primera taula, on tothom podia signar en contra d'aquest govern central, que posa traves a les paraules i als actes democràtics.

A dins de l'escola hi havia vàries meses, totes de voluntaris celebrant la festa de la democràcia. La gent estava convocada per dir la seva, per opinar sobre el futur de tot un país.

Val a dir que no he tengut cap problema per anar retratant meses i votants, i que he gaudit de converses prou agrables amb tots els qui s'han acostat i als qui m'he acostat jo. 

 

Com mos organitzam a n'es pisito?

Al 110 de Rosselló hi vivim molt bé, no ens privam de res. El consens amb la neteja es manté força bé, no hi sol haver overbooking de rentadores i el pis el solem tenir bastant decent, tot i que quan jo cuin es sol necessitar mà de metge. 

El nostre pis és un exemple de que quan ses coses se deixen clares des d'un principi no té perquè haver-hi problemes: Un cop per setmana es fa una passada a fons a les àrees comunes, per tant, al ser quatre, basta rentar un cop al mes.

Jo pos una rentadora per setmana i aprofit el dissabte matí per fer dissabte, com toca. Aspirador, canviar els llençols i, si ja toca, passar sa fregona (amb aigua i tot!).

Però lo més important, sa teca. 

Cada setmana els quatre des pisito ens reunim als sofàs del menjador. Allà, amb poc més de cinc minuts posam en comú els dies que menjam o no al pis, si necessitam carmanyola per anar a la universitat i quin dia ens va millor fer aquell plat que fa tant que no feim. Habemus papa! Als deu minuts de seure ja sabem que menjarem i que soparem durant tota sa setmana. 

En aquest moment el concili es trasllada a la cuina, revisam armariets i prestatges i comprovam què ens falta per fer els plats acordats. "Apunta paper de cuina!", "també falta Fairy?", "Com, que ja no mos queda nesquik!?!" 

Amb la llista feta estimam quant ens gastarem, que solen ser entre 30 i 50 euros, i la majoria paguen, menys jo, que com que mai duc un puta duro damunt, m'atur a treure'n al banc de devora del Mercadona. Armats amb motxilles i un carrito ple de bosses de plàstic partim cap allà, tres a peu i en Joan amb bicicleta, que té un paper clau en aquest procés. 

Jo sempre arrib un minut més tard que la resta degut al meu stop al La Caixa de Viladomat amb Rosselló. Al arribar els companys ja han ficat les motxilles a les taquilles, han tret un carro, i sovint fan sa xerradeta amb un excompany de sa resi. Sense més dilació començam el recorregut:

En Ramon mira sa llista, en Guillem condueix el carro i jo... jo faig de narrador al blog. Començam amb els primers passadissos: tonyina, arròs, cuscús, cigrons o llenties, llet, iogurts (oju!, naturals i de sabores!), cereals i galletes. Ens trobam en Joan, fent coa per es peix amb una senalla. En aquest moment ens dispersam, fruita, carn, formatge, verdura, bajoques (no, jo tampoc sabia lo que són: mongetes; QUE SÓN DE RAROS PER AQUÍ).

La caixa no deixa d'esser un espectacle, un a cercar les motxiles i el carrito, un carregant a la cinta, i algú cercant el despiste de darrera hora. Sol ser graciós quan el caixer ens demana pel tiquet del parking, pff... com si no poguéssim amb això:

Aqui teniu el sentit de la Bicicleta de'n Joan 

Celebracions, aniversaris i visites: un cap de setmana complet

Divendres 31 de desembre. 21:07 h. Arriba el primer enginyer. Havia estat una setmana dura. Durant els darrers cinc dies els estudiants de l'ETSEIB havien estat sotmesos als parcials, un període a l'estil del Ramadà àrab en que deixen de comportar-se "normal" (entre cometes, cal recordar que són enginyers) per passar a "enzular-se". 

Aquest terme definit pels etòlegs relata com després d'aixecar-se i berenar s'asseuen davant els apunts fins hora de dinar, i ho repeteixen per sopar. Només mengen i estudien. En les escasses ocasions en que abandonen el pis l'únic que fan és anar a la Universitat a fer un examen, "un menys", pensen, i amb por de que el sol els pegui per la cara, tornen al pis a "enzular-se" de nou.

Després d'aquesta setmana, quan tot acaba, senten una buidor interior: massa temps sense un objectiu clar per empar-lo. És aquest el moment més idoni per fer un soparillo, i així va esser.

Després de l'aparició de'n Carlos a les 21: 07h van anar venint altres companys. El forn semblava la caldera d'un transatlàntic, no havíem treta una pizza i ja n'entrava una altra.

A ne'n Xuso (esquerra superior) en Piris (esquerra centre) i a n'Edu (dreta)
se'ls envà sa flapa. En Guiem (esquerra inferior), esteia fart de tots noltros.

El matí següent, després d'anar a berenar i d'adesar un poc es pis, vaig partir cap a Cornellà, on el tío Manolo celebrava els 70 anys, amb mare, dona, fills, néts i un nebot segon mig postís, jo ^^.

De seguida en Roc i jo vam connectar ràpidament, i és que salvant els quinze anys que ens separen, som força iguals: Bola de Drac, STAR WARS i ses "maquinetes", com diria sa meva padrina "Aleixa".

En Roc me va fer una entrevista sobre les meves naus de STAR WARS de Lego, em va demanar si quan vingués a Mallorca hi podria jugar i... si tenia novia! La pregunta del milió per fi va esser resposa!

En Biel és un bon germà gran, i tan trapella com el petit. El dissabte estrenava sabates noves, i ben feliç que estava. Ai quan na Encarna vegi com tenia el peu per fermar-se-les.

Després de dinar hi va haver temps per tot. Vam menjar el pastís, que va arribar in extremis (molt bo, per cert).

I vam poder escoltar un exitasso com Hey Jude a un tocadiscos antic 

Cafès que s'haurien d'allargar

Avui ha estat un dilluns especial. Com cada dia ha costat sortir del llit, la classe no ha estat res de l'altre món i encara quedaven les quatre hores de classe de la tarda. 

Però avui ha vengut a dinar a ca nostra (un gran arròs a la cubana) una gran persona, una d'aquelles que degut a la seva personalitat i a la forma amb que veuen la vida val la pena tenir a prop. Una persona a qui malauradament he estat massa temps fora veure (aquelles coses que passen, sense saber ben bé perquè). 

El senyor que s'amaga sota aquesta silueta barbuda és en David Navarro. En David estudia cine i és el màxim impulsor de CDC producciones, un canal de youtube que ha repartit mesos de rialles pel món. Ara va de projecte a projecte treballant de sol a sol.

En David és una persona d'esquena ampla i veu forta que amaguen un dels grans bromistes que he conegut. Un tipus molt peculiar amb qui vaig compartir 10 anys de classes i 4 de bàsquet,... vamos, que el tenia fins sa sopa xD. 

Avui a les 14:12h ha sonat el timbre de casa, on s'ha presentat amb una barra de pa blanc i les dents ben esmolades per l'arròs a la cubana que l'esperava. Hem dinat i hem anat a fer el cafè, que s'ha allargat fins les 16:00h. He pensat que, com deien Els Pets, "D'aquí a un quart ja farà un quart que estic arribant tard". Lamentablement he hagut de partir, prometent, però, que el proper cafè no es farà esperar. 

Com a bons "porciunculeros" hem parlat d'aquells meravellosos anys, dels professors, de l'avís de falta que li va caure a n'en David per xerrar amb una taquilla, del ja llegendari forat al la paret de n'Alberto Pons... Conversa d'homes... madurs?

La conversa s'ha anat dilatant i hem passat del passat al futur. Un futur en carreres distintes, però paral·leles: Sembla que aquest país s'està oblidant de la cultura, de l'art i de l'I+D. 

Tanmateix a un país sense sanitat ni educació, 

quin paper hi té el cinema, el teatre o la recerca? 

Prometent-nos uns tirs i un cafè proper ens hem despedit, jo a la correcuita cap a classe i ell a fer temps per una reunió. Esper que t'hagi anat bé. 

Tant de bo a tots ens vagi bé en el nostre camí, i que no passem por de fer els canvis, de que quan no ens agradi cap on anem, ens atrevim a canviar de perspectiva.

De congrés en congrés i tir perquè em toca

Enguany m'he mudat a Barcelona per seguir formant-me i aprenent, i pens que la forma de fer-ho no és (només) anant a classe. És per això que a dia d'avui tan sols he assistit al 50% de les hores lectives, però no creieu que m'he passat el dia al bar de la facultat o dormint fins tard a casa. 

A principis de mes vaig participar en tres activitats científiques fora de les aules. Vaig assistir al congrés 50 years of histone acetylation, vaig anar a l'expoquimia i vaig visitar el PRBB.

50 Years Barcelona Conference of Epigenetics and Cancer

PRBB, Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona

Expoquímia, conferència sobre nanomedicina

Cada dia me n'adono més que els coneixements no s'assoleixen asseguts a una aula i que, almenys a partir del món universitari, ha d'esser la pròpia curiositat i les pròpies ganes de cadascun qui dirigeixin el seu camí.

Per això no dubto d'apuntar-me a "activitats complementàries" inclús quan aquestes no complementen sinó que solapen la formació.

"Tothom pot, si s'ho proposa, esser escultor del seu propi cervell"

Ramón y Cajal

I dia a dia el vaig escolpint, a la meva manera, amb la gent que tenc a prop i amb el que crec, el que estim i el que valor.

Fent dissabte: Records d'un any sencer (PART II)

Part 2: No tot són laboratoris

L'any passat, tot i viure dins la UIB van passar moltes altres coses, i algunes d'aquestes van quedar pobrament retratades al meu mòbil. Amb les vacances de Nadal va arribar es cumple de n'Arce, que al 2013 va caure casualment la nit de Nadal.

El Nadal va venir acompanyat de tot el que es pot demanar, uns bons sopars i uns bons dinars, retrobar-me amb els amics de Barcelona (ara en sóc un d'ells fuck yeah!), i bé, a Ca n'Aleixa es Nadal és sinònim de timbeta de cartes. Apart d'això enguany vam tenir neu. Neu? Però si no va nevar deveu estar pensant! No va nevar a tota Mallorca, va nevar a Calvià, concretament ca Ca'n Garriga, ca sa meva tia (tot i que es meu germà diria que és Ca tots!). La neu no va emblanquinar tota la casa, sinó que es va concentrar en una habitació i en un aparell en concret. Mirau-ho:

N'Aleixa fa cara de dur bo

Passaren les vacances ràpidament i en un tres i no res els foguerons de Sant Antoni i Sant Sebastià s'havien encès i s'havien apagat, i tocava apretar pels exàmens.

Vos explic, a l'èpoco d'exàmens l'Homo studiantens es transforma: És una època semestral en la qual perdem la noció del temps, del sentit del ridícul i de la higiène (qui no ha estat de divendres a dissabte enclaustrat amb el mateix pijama posat?). Enlloc de tots aquests sentits el teu cervell s'encarrega de crear un parell d'estòmacs més (jo me menjaria una safata de canelons sencera en exàmens) i una excessiva intolerància gàstrica al cafè.

Monyo típic d'un Homo studiantensis

Passada la típica i agobiant tanda d'exàmens uns quants valents vam partir cap a València, al congrés d'investigació biomèdica, el primer congrés d'estudiants creat per estudiants. L'experiència fou genial, i tenc més que assumit que enguany repetiré. A més, es meu primor Toni viu en aquelles terres, i vam aprofitar per fer una quedadeta.

Com que tornar de València a Mallorca hagués estat massa normal vam decidir recalar a Barcelona, ciutat des d'on ara intent escriure quatre coses. Aquí vam coincidir amb na Marta i na Paula, i anant acoplant-nos de casa en casa i fent de guiri per la capital del Principat Passàrem el cap de setmana.

Les vacances de Pasqua van servir per continuar amb les timbes, aquest cop sense Neu (sort del pobre rentavaixelles) i per les panades, quina delicia. Com diu sa Padrina, "Hi podría haver un arbre que fés panades!".

Va arribar el maig i amb ell la meva primera exposició en públic. Fou al Clínic, la meva actual facultat, als premis de recerca Gemma Rossell. I tot i que el motiu de la visita era estríctament acadèmic, sempre hi ha temps per un parell de cervesses amb els bons amics.

El Col·lectiu Es Tallant va fer un dels seus primers actes, en donar suport a la vaga de fam per una educació digna duta a terme per Jaume Sastre. Aquest col·lectiu pretén unir a la gent de s'Arenal que estima la seva terra i les seves costums, i que està en contra de models insostenibles de turisme i de vida. Tenim clar que s'Arenal és un poble que mereix més del que té, i que el poc que té s'ha de conservar. Però bé, que m'envaig per les branques (com sempre).

El curs va acabar, però amb ell no la feina. En Fernando i jo passàrem un meset més trescant pels laboratoris.

Tot i que, com que era l'estiu vam tenir temps per tot:

Ens vam posar morats

Vam fer una acampada light!

Això sí, vam fer feina eh!!

L'agost arribava, i la primera setmana completa vam estar de monitors, amb un equipasso i uns al·lots que van fer de tot (bo i dolent).

Finalment em toca despedir-me de Sa Roqueta envoltada de la Marenostrum i partir cap a la península

S'altra "Sa Roqueta"

Però que he de dir, al laboratori m'hi he trobat, molt molt a gust

I fins aquí el resum fotogràfic d'un any sencer!

Destacable l'estat lleonil d'aquest any 2013

Fent dissabte: Records d'un any sencer (PART I)

Totes les entrades d'aquest apartat venen inspirades per la neteja de la targeta del mòbil que ja comptava amb 1204 fotos... Així que enlloc d'esborrar, selecciono i explic les cosetes que m'han passat durant el darrer anyet:

Part 1: De lab a lab i tir perquè em toca

Quimica supramolecular

A principis de setembre del 2013, ja fa més d'un any, va començar la meva primera corranda per un laboratori. El primer en atrevir-se a obrir-me la porta de bat a bat fou en Jeroni Morey, del departament de química, a mi mai li estaré prou agraït. No només per la llibertat i per la oportunitat de treballar, sinó perquè gràcies a ell vaig desenvolupar la que sens dubte és la més important de les competències.

Les converses en el seu laboratori, la seva completa disponibilitat i la tremenda ajuda rebuda per tots els membres d'aquell grup (na Neus, na Kenia, n'Alberto, na Cristina, na Susana i en Rubén) han suposat la pedra angular de la meva estima a la poyata, que no, que poyata no és cap insult, és el nom que rep el banc de treball d'un laboratori.

Com deia, sense en Jeroni possiblement no m'hagues tirat a la piscina a parlar amb en Manel Esteller per gaudir de la beca de l'AECC, mai hagués demanat una col·laboració per seguir treballant a cultius, no hagues perdut classe per anar al #CIB2014 ni al Gemma Rossell. Acadèmicament crec que és, a dia d'avui, a qui li dec més, pel que va fer i per les portes que m'ha obert.

L'etapa a "Ca'n Jeroni" (tal i com definia el laboratori de química a ca nostra) va començar al setembre, i durant el primer mes vaig combinar la recerca bibliogràfica amb "el patito*". Des de l'octubre al desembre vaig estar amb la síntesi:

La síntesi consistia en una reacció A que es feia el dilluns, tres dies de rentat (fins dijous) i liofilització el cap de setmana. El dilluns següent s'avaluava el producte i es decidia què fer. Jo vaig sintetitzar nanopartícules nues, amb DMSA, amb DMSA 5X, amb DMSA+Fòlic, amb cisteïna, amb cisteïna 5X, amb cisteïna+Fòlic, amb cisteïna 5X, amb cisteïna+Raltitrexat i amb cisteïna+Raltitrexat 5x, finalment. En total deu setmanes de síntesi on es combinaven els infrarrojos i la teoria, les dialisis amb el laboratori i les liofilitzacions amb els caps de setmana. 

Passat el Nadal ens vam posar amb la caracteriztació a través de distintes tècniques i, finalment, entrava a la sala de cultius! Em tocava avaluar l'activitat antitumoral de les meves pilotes nanobolles, i així ho vam fer.

Cimera

No hi havia patitos que valguessin. Després dels exàmens i del congrés de València vam entrar al laboratori de Cimera, que forma part del CSIC. "Allà adalt" (es troba a la muntanya de Caubet) ens vam trobar a n'Esther, una rara avis en tota regla. Biòloga especialitzada en el linx ibèric dedicant-se a la biologia molecular! Impressionant, no? Més encara quan era capaç de dur alhora el seu projecte i el dels 3 alumnes que teòricament estàvem sota el seu càrrec. 

Però de qui em vaig enamorar (platònicament, es clar) era de "El calbo cabrón de la montaña" com ell mateix s'anomenava, en Víctor. És una persona entre un milió... una d'aquelles que fa el que cap multinacional, cap banc o cap organització pot fer: Tenir idees. Ell no té un currículum brillant, ni tones de publicacions a pubmed, però només de fer un cafè amb ell te n'adones que estàs xerrant amb algú diferent a la resta, algú que, si tengués els recursos necessaris, podria canviar (i millorar) el món. Amb ell vam treballar en teràpia gència contra la sida, fent productes de cloning.

GMOT

Al laboratori de GMOT no vaig estar-hi tant com hagués volgut. Massa coses a fer i massa poca motivació foren les causes de que assistís en comptades ocasions a aquest laboratori, intentant conèixer com l'albúmina era captada com a resposta a la leptina.

BioCàncer

S'havien acabat les classes i el TFG estava presentat, i el mes de vacances es va convertir en el mes de cultius. Amb en Fernando, el meu primer becari (si senyor!) vam estudiar com determinar la capacitat d'adhesió de les cèl·lules, obtenint resultats realment sorprenent en un temps tan curt com és un mes.

PEBC

Finalment, després del "parón" pel campament d'estiu de Badies, vaig aterrar a Barcelona i vaig instalar-me a l'Hospitalet, a l'IDIBELL. Certament passava molta de pena: "Un grup gran i potent estarà ple de mals rollos", i no podia haver estat més equivocat. Tan encantat he quedat amb na Montse, na Laia, n'Humberto, na Vanesa, en Mario i sobretot na Paula, sa meva subtutora, que m'hi quedaré un anyet en un laboratori, una raresa tenint en compte que sóc científicament molt promiscu. Aquí he treballat en elucidar el patró de metilació d'un supressor tumoral.

I aquest és el meu rodatge, em cito a mi mateix d'aquí un any a contar com ha estat el bienni.

*El patito és una fase típica en tot laboratori on tu ets un ànec recent nascut que vas perseguint a l'ànec gran per tot on va, observant i preguntant. Aquesta etapa és clau quan un no té experiència, però els laboratoris que empren massa aquesta tècnica solen patir una fugida massiva. 

Dos homes són massa

El dissabte fou un dia mogudot, i després del Jazz&Beer i de la coral asiàtica vam fer un Kebab a ca na Dolors i n'Antònia Maria (no passeu pena, encara no m'hi he mudat). Després de sopar vam haver de córrer - com sempre en aquesta ciutat - per agafar un autocar que ens acostés al Dublins, una taverna propera a Francesc Macià on velles amistats s'exhibien mentre el públic tastava suc de civada.
Vam agafar lloc en aquell bar prop dels pares d'en Pedro Lladó un gran amic de Sant Francesc amb qui, per desgràcia, ens hem anat distanciant darrerament. Després de demanar les corresponents cervesses el lloc es va anar omplit, i en una estona, els músics començaren a feinejar.

En Pedro a les veus va arrancar amb una cançó d'en Fito i va passar per tot tipus de registres. Inclús, després de la tanda de cançons per plorar, va tenir temps de "vendre's una mica", tal i com diu ell, i alegrar a tota una generació amb el Summercat del fabulós estiu del 2009.

Una veu que ja m'impressionava quan feiem els descansos mentre estudiavem plegats pels exàmens d'història.

La veu nua d'en Pedro venia acompanyada per la guitarra d'en Marc Siquier, qui apart de fer-ho força bé disfrutava tocant, cosa que es notava quan allargava els solos i s'enreia mirant de reull a n'en Pedro. 

Entre acord i acord en Marc tenia temps d'anar fent les segones veus i els coros, per omplir una mica més les cançons. Tanmateix no es van enyorar més instruments, ells dos es van bastar per fer del dissabte un dia rodó.

Va ser un dissabte rodó per la música, la cervessa... i la companyia. Un dissabte on vaig rebre la meva "dosi setmanal d'Antònia Maria", tal i com ella va prometre. 

Un dissabte on em vaig retrobar-me amb antics coneguts, que, sorprenentment, havien perdut la rasta pel camí

Un dissabte on n'Aina Prohens em va deixar fer-li una foto, que per cert, m'encanta.

Un dissabte on vaig poder compartir estones amb ella, amb na Dolors.

 Un dissabte collonut després d'una setmana collonuda.