Enyorança

Ahir va ser el primer dia que em vaig enyorar. Diumenge farà cent dies que resideixo a Barcelona i des d'aleshores mai havia tengut aquesta sensació. 

Quan ets a fora de Mallorca i enyores, ho enyores tot. Enyores els pares i família, enyores els amics, inclús enyores moments que ja han passat, que no existirien encara que estéssis a Mallorca, com fer una cervesseta a sa terrassa des bar de s'Orfila amb na Patri i companyia. 

Arriba un moment en que no tan sols enyores a la gent, trobes a faltar llocs. Te n'adones que fa setmanes que no veus la mar, et falta un Galatzó a l'horitzó quan el Sol cau i una muntanya enmig d'un pla, Cura, que ens permet veure tot Mallorca.

Inclús arribes a enyorar detalls quotidians del dia a dia, aquells que mai havies plantejat com a rellevants. Recordes l'olor de la mar assegut a la vorera de Son Verí i com sa saladina se t'afferra per sa pell. Recordes que després de sentir pitar aquell microones sempre es sent un "A sopar!" de ta mare, que ve acompanyat d'un cor de segones veus que en canon pronuncien "Ja voy!", "un moment!". Enyores s'olor de s'escala de ca sa padrina quan hi ha paella, enyores que et despertin ocells enlloc de cotxes. Enyores els horabaixes amb al·lots a n'Es Molí... Enyores sa teva Mallorca.

Val a dir que aquí estam molt bé, com he pogut veure a n'es pisito ens alimentam molt bé i hem fet força pinya. Malgrat tot un no és immune a que, de tant en tant, s'enyori tot el que va deixar enrere quan va creuar la mar, ja fa quasi cent dies.

Per aquestes coses només hi ha dos ungüents que ho valguin: Xerrar amb na Dolors i consolar-nos recíprocament (ella té un xip implantat que li fa estimar Can Pica) o tenir una dosi de Mallorca (en quinze dies hi peg un bot).

I per acabar, què millor que una frase de en Gandalf:

"No diré que no lloréis, pues no todas las lágrimas son amargas"

Bon dia