Enyorança

Ahir va ser el primer dia que em vaig enyorar. Diumenge farà cent dies que resideixo a Barcelona i des d'aleshores mai havia tengut aquesta sensació. 

Quan ets a fora de Mallorca i enyores, ho enyores tot. Enyores els pares i família, enyores els amics, inclús enyores moments que ja han passat, que no existirien encara que estéssis a Mallorca, com fer una cervesseta a sa terrassa des bar de s'Orfila amb na Patri i companyia. 

Arriba un moment en que no tan sols enyores a la gent, trobes a faltar llocs. Te n'adones que fa setmanes que no veus la mar, et falta un Galatzó a l'horitzó quan el Sol cau i una muntanya enmig d'un pla, Cura, que ens permet veure tot Mallorca.

Inclús arribes a enyorar detalls quotidians del dia a dia, aquells que mai havies plantejat com a rellevants. Recordes l'olor de la mar assegut a la vorera de Son Verí i com sa saladina se t'afferra per sa pell. Recordes que després de sentir pitar aquell microones sempre es sent un "A sopar!" de ta mare, que ve acompanyat d'un cor de segones veus que en canon pronuncien "Ja voy!", "un moment!". Enyores s'olor de s'escala de ca sa padrina quan hi ha paella, enyores que et despertin ocells enlloc de cotxes. Enyores els horabaixes amb al·lots a n'Es Molí... Enyores sa teva Mallorca.

Val a dir que aquí estam molt bé, com he pogut veure a n'es pisito ens alimentam molt bé i hem fet força pinya. Malgrat tot un no és immune a que, de tant en tant, s'enyori tot el que va deixar enrere quan va creuar la mar, ja fa quasi cent dies.

Per aquestes coses només hi ha dos ungüents que ho valguin: Xerrar amb na Dolors i consolar-nos recíprocament (ella té un xip implantat que li fa estimar Can Pica) o tenir una dosi de Mallorca (en quinze dies hi peg un bot).

I per acabar, què millor que una frase de en Gandalf:

"No diré que no lloréis, pues no todas las lágrimas son amargas"

Bon dia

9N, N de normalitat

Avui tot i els núvols i la pluja, ha estat una festa. Després d'una dutxa i de beranar m'he acostat a una illeta de casa per veure un esdeveniment històric, el 9N. 

He entrat pel recinte industrial, on una sèrie de rètols amb fletxes ens dirigien cap a L'Escola d'Art la Industrial. Un cop a dins, una primera taula, on tothom podia signar en contra d'aquest govern central, que posa traves a les paraules i als actes democràtics.

A dins de l'escola hi havia vàries meses, totes de voluntaris celebrant la festa de la democràcia. La gent estava convocada per dir la seva, per opinar sobre el futur de tot un país.

Val a dir que no he tengut cap problema per anar retratant meses i votants, i que he gaudit de converses prou agrables amb tots els qui s'han acostat i als qui m'he acostat jo. 

 

Com mos organitzam a n'es pisito?

Al 110 de Rosselló hi vivim molt bé, no ens privam de res. El consens amb la neteja es manté força bé, no hi sol haver overbooking de rentadores i el pis el solem tenir bastant decent, tot i que quan jo cuin es sol necessitar mà de metge. 

El nostre pis és un exemple de que quan ses coses se deixen clares des d'un principi no té perquè haver-hi problemes: Un cop per setmana es fa una passada a fons a les àrees comunes, per tant, al ser quatre, basta rentar un cop al mes.

Jo pos una rentadora per setmana i aprofit el dissabte matí per fer dissabte, com toca. Aspirador, canviar els llençols i, si ja toca, passar sa fregona (amb aigua i tot!).

Però lo més important, sa teca. 

Cada setmana els quatre des pisito ens reunim als sofàs del menjador. Allà, amb poc més de cinc minuts posam en comú els dies que menjam o no al pis, si necessitam carmanyola per anar a la universitat i quin dia ens va millor fer aquell plat que fa tant que no feim. Habemus papa! Als deu minuts de seure ja sabem que menjarem i que soparem durant tota sa setmana. 

En aquest moment el concili es trasllada a la cuina, revisam armariets i prestatges i comprovam què ens falta per fer els plats acordats. "Apunta paper de cuina!", "també falta Fairy?", "Com, que ja no mos queda nesquik!?!" 

Amb la llista feta estimam quant ens gastarem, que solen ser entre 30 i 50 euros, i la majoria paguen, menys jo, que com que mai duc un puta duro damunt, m'atur a treure'n al banc de devora del Mercadona. Armats amb motxilles i un carrito ple de bosses de plàstic partim cap allà, tres a peu i en Joan amb bicicleta, que té un paper clau en aquest procés. 

Jo sempre arrib un minut més tard que la resta degut al meu stop al La Caixa de Viladomat amb Rosselló. Al arribar els companys ja han ficat les motxilles a les taquilles, han tret un carro, i sovint fan sa xerradeta amb un excompany de sa resi. Sense més dilació començam el recorregut:

En Ramon mira sa llista, en Guillem condueix el carro i jo... jo faig de narrador al blog. Començam amb els primers passadissos: tonyina, arròs, cuscús, cigrons o llenties, llet, iogurts (oju!, naturals i de sabores!), cereals i galletes. Ens trobam en Joan, fent coa per es peix amb una senalla. En aquest moment ens dispersam, fruita, carn, formatge, verdura, bajoques (no, jo tampoc sabia lo que són: mongetes; QUE SÓN DE RAROS PER AQUÍ).

La caixa no deixa d'esser un espectacle, un a cercar les motxiles i el carrito, un carregant a la cinta, i algú cercant el despiste de darrera hora. Sol ser graciós quan el caixer ens demana pel tiquet del parking, pff... com si no poguéssim amb això:

Aqui teniu el sentit de la Bicicleta de'n Joan 

Celebracions, aniversaris i visites: un cap de setmana complet

Divendres 31 de desembre. 21:07 h. Arriba el primer enginyer. Havia estat una setmana dura. Durant els darrers cinc dies els estudiants de l'ETSEIB havien estat sotmesos als parcials, un període a l'estil del Ramadà àrab en que deixen de comportar-se "normal" (entre cometes, cal recordar que són enginyers) per passar a "enzular-se". 

Aquest terme definit pels etòlegs relata com després d'aixecar-se i berenar s'asseuen davant els apunts fins hora de dinar, i ho repeteixen per sopar. Només mengen i estudien. En les escasses ocasions en que abandonen el pis l'únic que fan és anar a la Universitat a fer un examen, "un menys", pensen, i amb por de que el sol els pegui per la cara, tornen al pis a "enzular-se" de nou.

Després d'aquesta setmana, quan tot acaba, senten una buidor interior: massa temps sense un objectiu clar per empar-lo. És aquest el moment més idoni per fer un soparillo, i així va esser.

Després de l'aparició de'n Carlos a les 21: 07h van anar venint altres companys. El forn semblava la caldera d'un transatlàntic, no havíem treta una pizza i ja n'entrava una altra.

A ne'n Xuso (esquerra superior) en Piris (esquerra centre) i a n'Edu (dreta)
se'ls envà sa flapa. En Guiem (esquerra inferior), esteia fart de tots noltros.

El matí següent, després d'anar a berenar i d'adesar un poc es pis, vaig partir cap a Cornellà, on el tío Manolo celebrava els 70 anys, amb mare, dona, fills, néts i un nebot segon mig postís, jo ^^.

De seguida en Roc i jo vam connectar ràpidament, i és que salvant els quinze anys que ens separen, som força iguals: Bola de Drac, STAR WARS i ses "maquinetes", com diria sa meva padrina "Aleixa".

En Roc me va fer una entrevista sobre les meves naus de STAR WARS de Lego, em va demanar si quan vingués a Mallorca hi podria jugar i... si tenia novia! La pregunta del milió per fi va esser resposa!

En Biel és un bon germà gran, i tan trapella com el petit. El dissabte estrenava sabates noves, i ben feliç que estava. Ai quan na Encarna vegi com tenia el peu per fermar-se-les.

Després de dinar hi va haver temps per tot. Vam menjar el pastís, que va arribar in extremis (molt bo, per cert).

I vam poder escoltar un exitasso com Hey Jude a un tocadiscos antic