Després de tot l'estrès patit al Jazz&Beer vam anar cap a Sant Pau, on ens esperaven na Dolors, en Guillem (el meu company de pis) i en Lluís Salord (Menorquí no propietari de Torralba). Tot just entrar vam sentir que érem molt lluny dels cotxes, semàfors i aglomeracions típiques de Barcelona tot i estar al bell mig de l'eixample dret.
Als pocs minuts vam veure entrar una desfilada de cantaires, tots residents a Barcelona, provinents de distints països del continent més poblat de la Terra. Durant dues hores entonaren cançons de les seves terres al ritme d'un parell d'instruments sota l'atenta mirada d'un expert director.
Ens trobàvem en un espai que convidava a sentir-se en pau i on la conversa no era un requisit indispensabble. La llum suau i el 50 mm em van permetre captar entre els meus amics certes mostres de tendresa a les quals no estic avesat.
Després d'una estona asseguts, en Lluís Salord va decidir unilateralment canviar de posició, tombant-se sobre un terra sorprenentment net. En veure un enginyer fer això, tu ho fas directament, ja que aquests són uns professionals d'avaluar riscos, fer tornillos i dur gestories. I fou gràcies a aquest canvi postural que vaig poder captar com els darrers llums d'una posta colpejaven suaument les parets d'aquest recinte que, cent anys després, segueix encandilant a ciutadans i foranis.
Un ratet abans d'això, na Dolors va prendre la iniciativa i va començar a fer malanar la meva estimada D300.
"Això no enfoca", Com puc fer-me aprop?", "Perquè un objectiu fixo?" Paraules que si les sentís en Ramis pare provocarien un revol dins casa seva. Tot i això s'ha de dir que fou capaç de treure'ns de forma mínimament acceptable, suficient com per rebre un aprovat.
Després d'això vaig iniciar uns minuts de fotografia pseudoartística, donant lloc a aquestes dues fotografíes:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada