La Diada

Per segona vegada he viscut una Diada a Catalunya, un onze de setembre. 

Enguany ha estat a més un onze de setembre bastant especial, es commemoren els 300 anys de la caiguda de Barcelona durant la guerra de successió, i així com sóc, no podia estar-me de baixar a Gran Via a fer quatre fotos. 

La veritat és que es veu un acte festiu, amb gent de totes les edats. A cada parell de passes hi ha algún acte que crida l'atenció, algun gegant, un castell, batucades,... Un acte lúdic. 

He vist nens molt animats, que entre la via de l'any passat i la manifestació de l'any anterior segurament no coneixen res diferent, en contrast, dones més majors amb certe incredulitat cridant i cantant al torn que vigilen de reull els mossos, supòs que el costum de quan eren joves. 

La meva opinió sobre aquest tema ha anat modul·lant-se molt d'ençà que sé el que és una estelada. Record quan anava a classes a La Porciúncula, on els meus amics, gairebé tots castellanoparlants, no tenien cap estima a la seva terra. 

Eren els fills de forasters, que és la paraula que empram aper parlar de la gent espanyola no catalana. Els seus pares havien arribat amb una mà davant i una darrere, i la nostra terra els havia permès trobar feina, llar i formar una família. No podia entendre que aquesta gent no tingués respecte i estima per la cultura del lloc que va fer que no es morissin de fam. La meva incredulitat cap aquesta postura va fer que m'hi anés allunyant, i que poc a poc m'anés acostant al catalanisme, des d'una postura molt moderada. 

Els anys van anar passant, i els cercles d'amics evolucionaven, i em vaig anar fent amb gent ideològicament més similar a mí. La música en català, gairebé desconeguda fins l'any del meu canvi, el 3r d'ESO, van jugar un paper clau. 

De cop i volta coneixia a gent que li agradava la mateixa música, que compartíem estima per la llengua i cultura pròpies. Aquells estius d'Anegats amb na Marina o dels ja separats Antònia Font foren claus per mí. Anys més tard seguim amb el ritme de concerts, on altres grups com Els Amics, Txarango i Manel ocupen la plana central. Per cert, reconeixeu aquest Vianant a qui he retratat avui?

A poc a poc em vaig adonar que el catalanisme no ha d'esser el centre de res, és un tema a tenir en compte, però que no ha d'intoxicar tota la vida. Hi ha gent que creu que ara que estan a tocar de la independència es resoldran tots els problemes, i a Catalunya, com la resta d'espanyols, en tenim molts de problemes. 

A tot arreu tanquen hospitals i centres de recerca, disminueixen els ajuts a les aules, treuen gent de les seves cases i cada dos per tres es destapa una nova corrupció. I a Catalunya, amb el cas Millet i el senyor Pujol, en tenen dos exemples. Aquests temes no es resolen amb una independència, és més, possiblement s'agravin. No me val l'argument de la balança fiscal, ja que el dèficit català és enorme.

Les converses des de la cafeteria de l'Hospital on estic fins a na Furia, el cotxe de'n Fer, m'han fet pensar molt amb aquest tema. La recerca de catalunya és tan bona gràcies a l'estat espanyol, i s'ha d'esser com a mínim prudent abans de mossegar la mà que et dóna de menjar.

A dia d'avui no crec que una ruptura no amistosa pugui ser favorable per a cap dels dos països en cap dels temes. Això sí, en cap moment neg la necessitat de votar dia 9.

Passi el que passi, tocarà apretar-nos la faixa per poder sortir endevant.