Dos homes són massa

El dissabte fou un dia mogudot, i després del Jazz&Beer i de la coral asiàtica vam fer un Kebab a ca na Dolors i n'Antònia Maria (no passeu pena, encara no m'hi he mudat). Després de sopar vam haver de córrer - com sempre en aquesta ciutat - per agafar un autocar que ens acostés al Dublins, una taverna propera a Francesc Macià on velles amistats s'exhibien mentre el públic tastava suc de civada.
Vam agafar lloc en aquell bar prop dels pares d'en Pedro Lladó un gran amic de Sant Francesc amb qui, per desgràcia, ens hem anat distanciant darrerament. Després de demanar les corresponents cervesses el lloc es va anar omplit, i en una estona, els músics començaren a feinejar.

En Pedro a les veus va arrancar amb una cançó d'en Fito i va passar per tot tipus de registres. Inclús, després de la tanda de cançons per plorar, va tenir temps de "vendre's una mica", tal i com diu ell, i alegrar a tota una generació amb el Summercat del fabulós estiu del 2009.

Una veu que ja m'impressionava quan feiem els descansos mentre estudiavem plegats pels exàmens d'història.

La veu nua d'en Pedro venia acompanyada per la guitarra d'en Marc Siquier, qui apart de fer-ho força bé disfrutava tocant, cosa que es notava quan allargava els solos i s'enreia mirant de reull a n'en Pedro. 

Entre acord i acord en Marc tenia temps d'anar fent les segones veus i els coros, per omplir una mica més les cançons. Tanmateix no es van enyorar més instruments, ells dos es van bastar per fer del dissabte un dia rodó.

Va ser un dissabte rodó per la música, la cervessa... i la companyia. Un dissabte on vaig rebre la meva "dosi setmanal d'Antònia Maria", tal i com ella va prometre. 

Un dissabte on em vaig retrobar-me amb antics coneguts, que, sorprenentment, havien perdut la rasta pel camí

Un dissabte on n'Aina Prohens em va deixar fer-li una foto, que per cert, m'encanta.

Un dissabte on vaig poder compartir estones amb ella, amb na Dolors.

 Un dissabte collonut després d'una setmana collonuda.

Sant Pau i els cantaires asiàtics

Després de tot l'estrès patit al Jazz&Beer vam anar cap a Sant Pau, on ens esperaven na Dolors, en Guillem (el meu company de pis) i en Lluís Salord (Menorquí no propietari de Torralba). Tot just entrar vam sentir que érem molt lluny dels cotxes, semàfors i aglomeracions típiques de Barcelona tot i estar al bell mig de l'eixample dret. 

Als pocs minuts vam veure entrar una desfilada de cantaires, tots residents a Barcelona, provinents de distints països del continent més poblat de la Terra. Durant dues hores entonaren cançons de les seves terres al ritme d'un parell d'instruments sota l'atenta mirada d'un expert director.

Ens trobàvem en un espai que convidava a sentir-se en pau i on la conversa no era un requisit indispensabble. La llum suau i el 50 mm em van permetre captar entre els meus amics certes mostres de tendresa a les quals no estic avesat. 

 

Després d'una estona asseguts, en Lluís Salord va decidir unilateralment canviar de posició, tombant-se sobre un terra sorprenentment net. En veure un enginyer fer això, tu ho fas directament, ja que aquests són uns professionals d'avaluar riscos, fer tornillos i dur gestories. I fou gràcies a aquest canvi postural que vaig poder captar com els darrers llums d'una posta colpejaven suaument les parets d'aquest recinte que, cent anys després, segueix encandilant a ciutadans i foranis.

Un ratet abans d'això, na Dolors va prendre la iniciativa i va començar a fer malanar la meva estimada D300. 

"Això no enfoca", Com puc fer-me aprop?", "Perquè un objectiu fixo?" Paraules que si les sentís en Ramis pare provocarien un revol dins casa seva. Tot i això s'ha de dir que fou capaç de treure'ns de forma mínimament acceptable, suficient com per rebre un aprovat.

Després d'això vaig iniciar uns minuts de fotografia pseudoartística, donant lloc a aquestes dues fotografíes: 

Jazz & Beer a Cornellà

Dissabte matí. A les onze i mitja acab la son després d'una setmana llarga amb vàries matinades per anar al sorter, i, a més, la festa d'inauguració del 415 de la Travessa de Gràcia, on na Dolors, n'Antònia Maria, na Marian, na Carme i n'Aina ens van acollir en la intimitat del seu pisarro.

A les onze i mitja beren una mica i ens posam en Ramon i jo a tallar i fregir verdura, preparant-ho tot per fer un bon tumbet. Tenim les patates fregides i el carabassí a mitges quan apareix en Joan Miquel, convidat de luxe a l'intimitat del nostre humil "pisito". 

Passen els minuts i les capes de verdura van ocupant el volum de la safata pirex i quan estam apunt d'enfornar-ho apareix n'Antonia Maria, ja hi som tots per dinar. En el temps que jo empr per dutxar-me n'Antònia Maria té temps per tornar a aturar l'infernal rellotge i per escriure un parell de post-it's a la meva habitació, que passen a formar part de l'escassa decoració que hi tenc. 

Un cop dinats i arreglats, tots tres agafam la linia blava en direcció a Cornellà Centre. Arribam a hores tranquilles, la gent ha partit a dinar i és el torn de que els més joves demostrin els seus dots al saxo, violí i piano, entre d'altres. 

Les converses sobre tot i sobre res es dilaten mentre tastam diverses (no gaires) cervesses artesanes al mateix temps que la música envaeix el cos del senyor Pujol.

Una tarda interessant on durant un parell d'hores els maldecaps i la rutina han estat aparcats gràcies a aquests dos bons amics que comparteixen corrandes en aquesta Barcelona.

La Diada

Per segona vegada he viscut una Diada a Catalunya, un onze de setembre. 

Enguany ha estat a més un onze de setembre bastant especial, es commemoren els 300 anys de la caiguda de Barcelona durant la guerra de successió, i així com sóc, no podia estar-me de baixar a Gran Via a fer quatre fotos. 

La veritat és que es veu un acte festiu, amb gent de totes les edats. A cada parell de passes hi ha algún acte que crida l'atenció, algun gegant, un castell, batucades,... Un acte lúdic. 

He vist nens molt animats, que entre la via de l'any passat i la manifestació de l'any anterior segurament no coneixen res diferent, en contrast, dones més majors amb certe incredulitat cridant i cantant al torn que vigilen de reull els mossos, supòs que el costum de quan eren joves. 

La meva opinió sobre aquest tema ha anat modul·lant-se molt d'ençà que sé el que és una estelada. Record quan anava a classes a La Porciúncula, on els meus amics, gairebé tots castellanoparlants, no tenien cap estima a la seva terra. 

Eren els fills de forasters, que és la paraula que empram aper parlar de la gent espanyola no catalana. Els seus pares havien arribat amb una mà davant i una darrere, i la nostra terra els havia permès trobar feina, llar i formar una família. No podia entendre que aquesta gent no tingués respecte i estima per la cultura del lloc que va fer que no es morissin de fam. La meva incredulitat cap aquesta postura va fer que m'hi anés allunyant, i que poc a poc m'anés acostant al catalanisme, des d'una postura molt moderada. 

Els anys van anar passant, i els cercles d'amics evolucionaven, i em vaig anar fent amb gent ideològicament més similar a mí. La música en català, gairebé desconeguda fins l'any del meu canvi, el 3r d'ESO, van jugar un paper clau. 

De cop i volta coneixia a gent que li agradava la mateixa música, que compartíem estima per la llengua i cultura pròpies. Aquells estius d'Anegats amb na Marina o dels ja separats Antònia Font foren claus per mí. Anys més tard seguim amb el ritme de concerts, on altres grups com Els Amics, Txarango i Manel ocupen la plana central. Per cert, reconeixeu aquest Vianant a qui he retratat avui?

A poc a poc em vaig adonar que el catalanisme no ha d'esser el centre de res, és un tema a tenir en compte, però que no ha d'intoxicar tota la vida. Hi ha gent que creu que ara que estan a tocar de la independència es resoldran tots els problemes, i a Catalunya, com la resta d'espanyols, en tenim molts de problemes. 

A tot arreu tanquen hospitals i centres de recerca, disminueixen els ajuts a les aules, treuen gent de les seves cases i cada dos per tres es destapa una nova corrupció. I a Catalunya, amb el cas Millet i el senyor Pujol, en tenen dos exemples. Aquests temes no es resolen amb una independència, és més, possiblement s'agravin. No me val l'argument de la balança fiscal, ja que el dèficit català és enorme.

Les converses des de la cafeteria de l'Hospital on estic fins a na Furia, el cotxe de'n Fer, m'han fet pensar molt amb aquest tema. La recerca de catalunya és tan bona gràcies a l'estat espanyol, i s'ha d'esser com a mínim prudent abans de mossegar la mà que et dóna de menjar.

A dia d'avui no crec que una ruptura no amistosa pugui ser favorable per a cap dels dos països en cap dels temes. Això sí, en cap moment neg la necessitat de votar dia 9.

Passi el que passi, tocarà apretar-nos la faixa per poder sortir endevant.

  

Aniversari Doctor Setien

Aquest dijous el Doctor Setien (en Fer o en Ferchu) va complir 50 anys. En Fer és una persona única, mai ningú que el coneix ha tractat amb ningú com ell. Una persona que en quan arriba es planta un somriure d'orella a orella que li dura tot lo dia, toqui el que toqui. Mai té massa feina, mai es queixa i mai et diu no. Com a molt et diu:

"Lo siento Xiki, pero no sé hacer dos cosas a la vez, en veinte minutos hablamos"

En Fer és d'un poble proper a Burgos, però de ben petit es va mudar a Bilbao. Ell és la viva imatge que els bascs neixen on els surt dels collons volen. Ell treballa a cultius fora guants i extreu els vials del nitrogen líquid (a menys 80 graus) amb la mà nua, mentre la resta, sota l'atenta mirada de na Mila, ens posem la màscara de soldador i els guants d'expedició al pol Sud. 

Com a bon basc va comparéixer el dia del seu aniversari amb la mòdica xifra de 10 Kg d'arròs amb llet, "para que lo probéis y eso". Poc es podia esperar que unes hores més tard l'esperaríem a la part d'abaix d'un restaurant proper a Plaça Catalunya.

I és que ell irradia una bondat i una felicitat que s'havia de premiar, i aquesta fou la manera en que, tant la gent que fa dècades que el coneixen com els que tot just hem aterrat com jo vam voler dir-li: 

"Fer, ets molt important, ens encanta el dia a dia amb tu".

El dia següent es presentà amb unes quaranta tauletes de xocolata, reafirmant els seus orígens, i que ocho apellidos vascos no és cap broma.

Si voleu saber com una persona amb uns gens definits pot convertir-se en basc, llegiu això: 

Epigenètica