Els diaris coparen les portades dient que l'independentisme cau, que hi havia "poca gent" a la Meridiana. La realitat és que des de que vaig baixar del metro a Sagrera vaig necessitar 10 minuts per sortir adalt. Un cop adalt, una sensació molt agobiant. Una gentada, una gentada per tot.
En un ambient festiu on no hi faltà de res:
Hi va haver temps de tradicions...
... pels més petits ...
... I pels no tan petits
I també hi va haver temps per l'humor
Quan els barren el pas, els catalans caminen per la Meridiana
I ja fa deu dies que torn a ser a Barcelona, i si bé es ver que aquest espai, íntim i personal, solia estar força abandonat, la nit d'ahir m'obliga a tornar-hi. A tornar a escriure sobre la vida i el dia a dia en aquesta gran ciutat, i sobre la màgia que tenen certs racons de Barcelona.
I ahir era un dijous amb regust a festa, un preludi a una Diada que s'enllaça perfectament amb un dissabte per donar un pont de descans, una primera parada després de l'arrencada del doctorat. Els dijous s'està convertint en el dia d'anar a prendre unes cerveses amb els companys de la feina, un moment idoni per deixar de banda la ciència i la feina i xerrar d'altres coses, més lleugeres.
I ahir havia d'esser un dijous com l'anterior, un parell de canyes i cap a cases. Però al migdia veig que Pere Vilanova toca a un bar a Gràcia. Quines coses! Aquest estiu jugant al Trivial em demanen per un objecte per mesurar estels, i del meu interior ho sento, sé la paraula. Astrolabi. Un astrolabi.
I al cap d'uns dies em pregunto com sé això, i em ve un flash. Un flash dels meus anys a Sant Francesc, de les anades i vengudes amb autobús, dels cascs i l'iPod. I en aquell instant recordo el seu nom. Pere Vilanova. Un cantautor del qual me sabia totes les cançons del seu primer (i en aquells temps) únic CD, Titans.
I després de sis o set anys havent-li perdut la pista dic la paraula astrolabi, el recordo, el busco i en menys d'un mes toca a Barcelona! El món és de vegades molt capritxós. Així que després d'una canya veloç amb els companys del lab, parteixo cap a la Vila amb més encant de Barcelona, decidit a buscar La Sonora, i, si puc, explicar-li al Pere que fa uns anys va ser una part de mi.
I arribam al bar na Lida i jo, i gaudim d'una veu i una guitarra que no han fet més que millorar amb el pas del temps. La veu d'en Pere em recorda a la cançó "Els homes d'Escòcia" dels Amics de les Arts quan diu:
"Hem de callar, tio, hem de callar,
empassar-nos les paraules
i posar-nos a escoltar"
[...]
"De tots els homes d'Escòcia
amb aquell vell vam anar a topar
i de sobte vam entendre
que volia dir cantar"
I un poc més tard arriba la resta, riem, escoltem i passam una bona estona
I el concert està acabant, en Pere es gira per guardar la guitarra. Ara o mai.
-"Podries tocar Odissea abans de Partir?"
-"Odissea? Ets fan tu?, uau, mai m'havien demanat Odissea"
-"Sí, més o menys, si vols en acabar et conto".
I és que hi ha cançons que s'associen a persones, altres s'associen a llocs, i algunes s'associen a èpoques completes. I Odissea era allò, era l'Odissea de sortir de la zona de confort, de canviar de barri, d'amics, d'institut. Odissea era un repte, Odissea era un canvi.
I el concert acaba, i en Pere s'asseu amb na Lida i jo. Xerram el que dura una cervesa, xerram sobre la vida, els viatges, la seva música i la feina. Quan el tassó és tot escuma ens diu d'anar a l'Astrolabi a fer les darreres.
I aquell fou el cop de gràcia a una gran nit. en cinc minuts, passant per la plaça del rellotge topam amb el refugi dels cantautors. Coneixem el Nèlson i un canadenc molt agradable. La conversa segueix, mentre jo quedo embadalit amb aquell lloc.
L'estona passà i els artistes d'aquell lloc van treure les seves armes per fer que la nit fos, senzillament, insuperable.
