Set setmanes. Aquesta és la unitat de mesura
que sovint empro, el temps que pas a Barcelona fora tornar a Sa Roqueta. En
aquestes darreres set setmanes hi ha hagut molta, molta de feina. He acabat ses
classes i m’he posat full time al
laboratori. Però no tot ha estat rutina.
En aquestes set setmanes hem emprat es meu llit inflable tres vegades
(Cap per acollir a cap amic meu, tot sigui dit), hem fet un parell de
soparillos a nes pis, un sopar amb els del màster i un parell de concerts. Na
Miriam (una amiga des Màster) i jo vam disfrutar de sentir l’orfeó català i la
orquestra simfònica acompassar el senyor dels anells a L’Auditori; i envoltat
de metges vaig descobrir La Bossanova a través d’un tribut a Jobim.
He pujat als búnkers de nou a disfrutar d’una posta de sol i de la
Barcelona il·luminada.
I hem fet una escapadeta a València, a beure orxata, menjar paella, i
de pas anar al congrés d’investigació biomèdica.
Però sa terra i sa família allà on un arrela estiren, i no pot ni vol
evitar tornar. Mallorca segueix tan neta, tan bella com sempre. Avui es motiu
de reunió familiar ha estat sa calçotada.
Es meu germà i sa meva cosina van guanyant centímetres i els altres
segueixen tan guapos i tan ells com sempre. En Tòfol segueix contant els
mateixos “chistes” i sa padrina i na Marga te repeteixen ses mateixes preguntes
(sorprenentment amb el mateix ordre). El tio Toni segueix empipant-se quan li
diuen extern, i xerrant d’externs, avui na Samanta tampoc no ha volgut cafè! En
Toni pareix que haurà de començar a cobrar per fer de fisio. Es papà no sé com
encara no ha fuit a fora de s’illa amb lo que camina, i per cert, molt bons es
batidos! De ma mare que dir, és passadora de pena d’ofici, però tal vegada quan
me té per aquí en passa (una mica) menys. Però aquest cap de setmana es prota de Ca’n Garriga ha
estat en Tòfol. Si si, la foto és del 1 de març de 2015.
Altres anys es febrer era s’època de començar a perdre es cap darrera
aquestes plantetes de cm2, aquestes que fan que quan “quedi per anar a fer una
volta” amb na Lida se posi de morros i me digui “mitja hora per una flor?”. Com
que a Barcelona no se me dóna massa bé això de caçar orquídies, hem hagut
d’aprofitar.
Ahir vespre mon pare me va demanar si m'era més extrany venir o partir i no vaig saber què contestar, però hi ha tres coses que tenc clares després de tant anar i venir: Que es forrarà el tio que patenti les abraçades d'aeroport, que a la motxilla petita sempre hi cabrà poca sobrassada (o confitura) i que tornar a casa és la millor part de l'aventura.
