Quan un segueix la rambla cap a la mar i tomba cap a l'esquerra en el moment adequat pot topar-se amb l'església de Santa Maria del Pi. Tot i que, com diria na Bet, "a ca nostra no i creiem molt amb aquestes coses", és un lloc bastant curiós, farcit de paradetes i terrasses de bars que donen vida a la Barcelona primerenca.
Des d'aquesta placeta hi surt el carrer petritxol, on l'olor a xocolata calenta de distintes botigues antigues fa que se't faci la boca aigua.
Els ocells són empresonats al carrer petritxol
En aquesta Barcelona cosmopolita hi ha espai per tot, des dels negocis més antics i amb més encant als típics souvenirs escampats per tota l'àrea de la ciutat, als quals els manca l'ànima.
Una bona becadeta
De vegades el contrast entre els negocis autèntics i els zomis són fàcilment retratables
I aquesta caminada, mig a posta mig fora voler, sempre ens acaba duent a dos llocs, dos dels millors llocs d'aquesta ciutat, la Plaça de Felip Neri i la Catedral. Aquí deixo l'escriptura. Les imatges ho diuen tot.
Fa cinc dies va tenir lloc un eclipsi de Lluna, un moment on la terra s'interposa entre el Sol i el nostre satèl·lit, projectant-ne una ombra sobre aquesta.
Com sempre que es dóna un esdeveniment de la natura d'aquest tipus, mai cau bé. Nit de ressaca electoral, i la pitjor nit per allargar, la del diumenge, una nit que sempre és el preludi de moltes hores de feina. Per si fos poc, durant tot el cap de setmana els niguls anaven i venien, amenaçant d'esser els botxins d'un fenomen tan espectaculars. Malgrat tot, el despertador va quedar posat a les 4:20h, i aquests foren els resultats:
Durant la matinada no aturava de sonar-me al cap la cançó de Joan Dausà, "El veurem junts". Malauradament aquesta corranda la vaig viure sol, amb el fred tacte de la D300 en hores intempestives.
Ja per acabar vull deixar per escrit un fragment que vaig escriure en pujar, mentre berenava, quan el rellotge tocava gairebé les sis del dematí. No se n'ha de fer massa cas, no ha tengut cap retoc quan el cervell ha tornat a reiniciar-se, s'ha respectat la paraula viva, defensada a ultrança per Joan Maragall, una cosa ben dificil pels que procuram esser científics.
Els diaris coparen les portades dient que l'independentisme cau, que hi havia "poca gent" a la Meridiana. La realitat és que des de que vaig baixar del metro a Sagrera vaig necessitar 10 minuts per sortir adalt. Un cop adalt, una sensació molt agobiant. Una gentada, una gentada per tot.
En un ambient festiu on no hi faltà de res:
Hi va haver temps de tradicions...
... pels més petits ...
... I pels no tan petits
I també hi va haver temps per l'humor
Quan els barren el pas, els catalans caminen per la Meridiana
I ja fa deu dies que torn a ser a Barcelona, i si bé es ver que aquest espai, íntim i personal, solia estar força abandonat, la nit d'ahir m'obliga a tornar-hi. A tornar a escriure sobre la vida i el dia a dia en aquesta gran ciutat, i sobre la màgia que tenen certs racons de Barcelona.
I ahir era un dijous amb regust a festa, un preludi a una Diada que s'enllaça perfectament amb un dissabte per donar un pont de descans, una primera parada després de l'arrencada del doctorat. Els dijous s'està convertint en el dia d'anar a prendre unes cerveses amb els companys de la feina, un moment idoni per deixar de banda la ciència i la feina i xerrar d'altres coses, més lleugeres.
I ahir havia d'esser un dijous com l'anterior, un parell de canyes i cap a cases. Però al migdia veig que Pere Vilanova toca a un bar a Gràcia. Quines coses! Aquest estiu jugant al Trivial em demanen per un objecte per mesurar estels, i del meu interior ho sento, sé la paraula. Astrolabi. Un astrolabi.
I al cap d'uns dies em pregunto com sé això, i em ve un flash. Un flash dels meus anys a Sant Francesc, de les anades i vengudes amb autobús, dels cascs i l'iPod. I en aquell instant recordo el seu nom. Pere Vilanova. Un cantautor del qual me sabia totes les cançons del seu primer (i en aquells temps) únic CD, Titans.
I després de sis o set anys havent-li perdut la pista dic la paraula astrolabi, el recordo, el busco i en menys d'un mes toca a Barcelona! El món és de vegades molt capritxós. Així que després d'una canya veloç amb els companys del lab, parteixo cap a la Vila amb més encant de Barcelona, decidit a buscar La Sonora, i, si puc, explicar-li al Pere que fa uns anys va ser una part de mi.
I arribam al bar na Lida i jo, i gaudim d'una veu i una guitarra que no han fet més que millorar amb el pas del temps. La veu d'en Pere em recorda a la cançó "Els homes d'Escòcia" dels Amics de les Arts quan diu:
"Hem de callar, tio, hem de callar,
empassar-nos les paraules
i posar-nos a escoltar"
[...]
"De tots els homes d'Escòcia
amb aquell vell vam anar a topar
i de sobte vam entendre
que volia dir cantar"
I un poc més tard arriba la resta, riem, escoltem i passam una bona estona
I el concert està acabant, en Pere es gira per guardar la guitarra. Ara o mai.
-"Podries tocar Odissea abans de Partir?"
-"Odissea? Ets fan tu?, uau, mai m'havien demanat Odissea"
-"Sí, més o menys, si vols en acabar et conto".
I és que hi ha cançons que s'associen a persones, altres s'associen a llocs, i algunes s'associen a èpoques completes. I Odissea era allò, era l'Odissea de sortir de la zona de confort, de canviar de barri, d'amics, d'institut. Odissea era un repte, Odissea era un canvi.
I el concert acaba, i en Pere s'asseu amb na Lida i jo. Xerram el que dura una cervesa, xerram sobre la vida, els viatges, la seva música i la feina. Quan el tassó és tot escuma ens diu d'anar a l'Astrolabi a fer les darreres.
I aquell fou el cop de gràcia a una gran nit. en cinc minuts, passant per la plaça del rellotge topam amb el refugi dels cantautors. Coneixem el Nèlson i un canadenc molt agradable. La conversa segueix, mentre jo quedo embadalit amb aquell lloc.
L'estona passà i els artistes d'aquell lloc van treure les seves armes per fer que la nit fos, senzillament, insuperable.
Avui he fet una cosa que feia molt que no feia, massa. Durant aquestes corrandes a Barcelona estic enyorant moltes coses, familia, amics, inclús llocs. De tant en tant vaig recalant per Mallorca, mitigant enyorances. Però fins avui en tenia una de pendent.
Avui, després de vuit mesos, he tornat a fer de monitor. M'he retrobat amb el clan Almendro, he tornat a riure amb en Juanmi, divagar amb en Guillem i he tornat a riure amb na Bet.
Avui, després de vuit mesos, he tengut de nou un nin assegut a sobre, innocent rient. He tornat a defensar als més petits dels abussons i he rigut. Però sobretot he disfrutat. He disfrutat de fer una de les coses que més m'agraden, de tornar a una familia renovada, de tornar a n'Es Moli.
Avui he fet matinar en Guillem, en bon diumenge. No tocava ni fer dissabte ni anar a estudiar, tocava anar al Camp Nou. I és que durant aquest mig any de corrandes que duc a Barcelona he pogut gaudir de molts teatres, però cap pic havia anat (encara) al teatre del futbol.
Al Camp Nou no hi cabia gaire gent (87.000 persones), pero animar animar... més bé poc. Només la grada jove que ha estat tot el partit mantenint viu el camp.
Hem viscut un país molt bo, amb set gols (i sis del nostre equip), que al cap i a la fi és de lo que tracta el futbol, de marcar gols.
Com no podia ser d'altra manera hem trobat una bona celebrity
El bo del Jan Laporta
En fi, un bon diumenge on ja puc tatxar una creueta més de les coses que havia de fer quan fos a Barcelona. Dir que el futbol al camp mola molt més.
Set setmanes. Aquesta és la unitat de mesura
que sovint empro, el temps que pas a Barcelona fora tornar a Sa Roqueta. En
aquestes darreres set setmanes hi ha hagut molta, molta de feina. He acabat ses
classes i m’he posat full time al
laboratori.Però no tot ha estat rutina.
En aquestes set setmanes hem emprat es meu llit inflable tres vegades
(Cap per acollir a cap amic meu, tot sigui dit), hem fet un parell de
soparillos a nes pis, un sopar amb els del màster i un parell de concerts. Na
Miriam (una amiga des Màster) i jo vam disfrutar de sentir l’orfeó català i la
orquestra simfònica acompassar el senyor dels anells a L’Auditori; i envoltat
de metges vaig descobrir La Bossanova a través d’un tribut a Jobim.
He pujat als búnkers de nou a disfrutar d’una posta de sol i de la
Barcelona il·luminada.
I hem fet una escapadeta a València, a beure orxata, menjar paella, i
de pas anar al congrés d’investigació biomèdica.
Però sa terra i sa família allà on un arrela estiren, i no pot ni vol
evitar tornar. Mallorca segueix tan neta, tan bella com sempre. Avui es motiu
de reunió familiar ha estat sa calçotada.
Es meu germà i sa meva cosina van guanyant centímetres i els altres
segueixen tan guapos i tan ells com sempre. En Tòfol segueix contant els
mateixos “chistes” i sa padrina i na Marga te repeteixen ses mateixes preguntes
(sorprenentment amb el mateix ordre). El tio Toni segueix empipant-se quan li
diuen extern, i xerrant d’externs, avui na Samanta tampoc no ha volgut cafè! En
Toni pareix que haurà de començar a cobrar per fer de fisio. Es papà no sé com
encara no ha fuit a fora de s’illa amb lo que camina, i per cert, molt bons es
batidos! De ma mare que dir, és passadora de pena d’ofici, però tal vegada quan
me té per aquí en passa (una mica) menys. Però aquest cap de setmana es prota de Ca’n Garriga ha
estat en Tòfol. Si si, la foto és del 1 de març de 2015.
Altres anys es febrer era s’època de començar a perdre es cap darrera
aquestes plantetes de cm2, aquestes que fan que quan “quedi per anar a fer una
volta” amb na Lida se posi de morros i me digui “mitja hora per una flor?”. Com
que a Barcelona no se me dóna massa bé això de caçar orquídies, hem hagut
d’aprofitar.
Ahir vespre mon pare me va demanar si m'era més extrany venir o partir i no vaig saber què contestar, però hi ha tres coses que tenc clares després de tant anar i venir: Que es forrarà el tio que patenti les abraçades d'aeroport, que a la motxilla petita sempre hi cabrà poca sobrassada (o confitura) i que tornar a casa és la millor part de l'aventura.
